dijous, 21 de maig de 2009

NOMÉS LA MAR ENS PARLARÀ D'AMOR


El jove Sergi, fil lde Maria i Sergi en Mor una vida, es trenca un amor, i Laura, la filla d'un ric industrial, conviuen durant la infantesa, però se separen quan ella és internada en un col·legi religiós. Anys després, quan es retroben, l'amor esclata entre ells amb una força arrabassadora. Els pares de Laura fan tots els possibles per apartar-la de Sergi, però tothom sap que les barreres no estan fetes per als amants si l'estima és sincera. I l'amor de Sergi i Laura, com també ho fou el dels pares de Sergi, és inajornable.

"Només la mar ens parlarà d'amor (1999), obra que no és solament una segona part de Mor una vida..., sinó una actualització dels elements constitutius vint anys després".

(Pròleg de Lluís Messeguer en Mor una vida... (2004).

Si vols fer un tast de Només la mar ens parlarà d'amor, llig aquest fragment del capítol XI:

"Sense saber com, havia passat d’estar segura de mi mateixa a tenir pensaments contradictoris sobre mi i sobre el món que descobria fora de les parets del col.legi. Aquests pensaments m’envaïen a les nits, quan lluitava per agafar el son. I solia adormir-me sense acabar de resoldre els meus dilemes. Per això necessitava la solitud dels matins, que s’havia convertit en la meua amiga més íntima, sobre tot, davant la mar, amb la llum diàfana del ple del sol, o amb la brisa acaronadora i refrescant. O la tranquil.litat dels capvespres, amb la sentor a humitat, o l’aroma de les herbes que xafava Sahara, sobre tot el timó i el romaní.
Aquell matí de finals del juliol, de bocaterrosa sobre l’arena, tornava als meus pensaments. Pensava en Sergi. Que quin mal era imaginar que el podia estimar. Perquè el director espiritual assegurava que havíem d’allunyar de nosaltres els pensaments impurs. I un d’aquests pensaments impurs era pensar en xics, perquè podia perjudicar la marxa dels nostres estudis.
Jo obria els ulls i veia com hi havia parelles de joves que s’estimaven: s’acariciaven, es besaven, semblaven feliços. Aquelles accions no eren solament pensaments, sinó fets. Jo no comprenia com havia de tenir remordiment pel fet de pensar que m’estimava algú i aquells irradiaven alegria. Per què la felicitat es podia dividir entre els uns i els altres, si tots érem iguals. Vaig començar a intuir que devíem ser nosaltres mateixos els que, per alguna raó, renunciàvem o no a la felicitat. Per què?, em vaig preguntar.
Sabia que no tothom seguia les mateixes normes morals que havia aprés a l’internat o a casa. Jo veia, durant les vancances, que no tothom anava a missa o combregava, ni es confessava. Que bé que se’n queixava la mare, que ho atribuïa a l’arribada dels socialistes al poder i, amb aquesta excusa, anava cada dia a missa. Jo no acabava tampoc de ser crítica amb aquestes normes perquè, imbuïda en elles, les creia universals, com havia cregut que ho era la comunió.
Com que la nit anterior els pares no havien sopat a casa, vaig vetlar fins tard i vaig veure una pel.lícula programada en la televisió amb escenes eròtiques. Aquestes pel.lícules eren sistemàticament abolides de la petita pantalla, a casa. Per això me la vaig mirar com qui descobria unes illes noves, paradisíaques, plenes d'esplendor. I jo em tocava els pits, per comprovar si em produïa el plaer que simulava la protagonista de la pel.lícula, o duia les mans al pubis. Però no sentia la sensació de plaer tan exagerada. Fins que vaig decidir quedar-me nua i explorar el meu cos amb més atenció. I llavors sí que vaig trobar plaer estimulant-me certes parts del cos. Aquelles que a la dutxa havíem de rentar només amb l’esponja i amb els ulls tancats. Però quan estava capficada en aquestes sensacions agradables, vaig sentir que algú posava la clau al pany de la porta del xalet. Ràpidament, vaig agafar la roba, vaig apagar el televisor i vaig córrer cap a l'habitació. El cor em bategava com si hagués fet l'esforç més gran de la meua vida. Em vaig arraulir al llit, amb la mala consciència d'haver fet alguna mala cosa. Vaig sentir obrir la porta de l’habitació del meu germà. Després, es va acostar a la meua i em va dir, teta, han arribat els pares? No, li vaig contestar amb una veu fonda. Va entrar al bany, va tornar a l’habitació, va posar la música i n’abaixà el volum. No vaig tenir esma, per aquella mala consciència, de seguir el joc. Poc després, em vaig quedar dormint."




Torna al BLOC.

Cap comentari:

Publica un comentari